Joan Soler reivindica el valor de la Història de l’Educació en la formació de mestres, en la seva lliçó de jubilació

Un gran nombre de companys i amics es van aplegar dimecres a la Sala Mercè Torrents de la UVic per acompanyar el professor Joan Soler i Mata en la seva lliçó de jubilació, titulada "De l'escola a la universitat: entre la memòria i la història". En un acte que va ser presidit pel degà de la Facultat d’Educació, Traducció, Esports i Psicologia (FETEP), Eduard Ramírez, Joan Soler va estar acompanyat a la mesa pels companys de departament Antoni Tort i Núria Simó, que li van dedicar l’encomi.

Un itinerari biogràfic i geogràfic per parlar de pedagogia

En la seva lliçó, que va voler dedicar al professor Manel Dionís Comas, Joan Soler va construir un itinerari biogràfic i geogràfic pels diferents llocs que han estat clau en la seva trajectòria, amb el pretext de “revisar-los acompanyats de pedagogies”. Un itinerari que comença a Barbiana; que continua a Castellterçol, Alella i Santa Eugènia de Berga; que passa per Vic, Saifores i Ginebra, i que acaba a Centelles.

Explica Joan Soler que la visita a Barbiana, l’escola experimental fundada per Lorenzo Milani, va ser una de les experiències que més el van marcar “perquè representava la radicalitat de la reforma, la consciència crítica i la valentia de desobeir”. La segona parada del seu itinerari és Castellterçol, en una època en què entra en contacte amb el pensament d’Alfonso Carlos Comín i d’Alexandre Galí, “indispensable per entendre la reforma pedagògica a Catalunya”. La tercera parada és Barcelona, on comença a fer de professor universitari, cosa que li permet endinsar-se, entre altres, en el pensament de Pestalozzi “que, més que Rousseau, representa els fonaments de la pedagogia contemporània”; també en el de Rosa Sensat i en tot el que significa: una mestra, dues escoles, una associació de mestres, una biblioteca i un arxiu històric, “moltes coses relacionades amb el mateix nom, però en tot cas una mestra amb una sòlida formació”. La quarta parada és Vic, on passa de fer de mestre a formar mestres, i on entra en contacte amb M. Antònia Canals, M. Teresa Codina i Marta Mata, així com amb Montessori, en les quals reconeix “l’imprescindible compromís amb la renovació pedagògica, però també amb el compromís social de l’educació”.

Saifores va ser la parada següent per poder parlar de Marta Mata, “que representa el pilar de l’educació pública en el moll de l’os de la pedagogia i el concepte de ciutat educadora”. És a través de Saifores que entra en contacte amb el moviment de mestres vinculat a l’escola rural, “un dels altres camins importants que he transitat, que vam iniciar amb Sebastià Riera”. Per altra banda, Ginebra va representar per Joan Soler conèixer el pedagog Adolphe Ferrière, creador i divulgador de l’Escola Activa, i altres noms propis poc coneguts, com el de Maria Solà de Sellarès “l’única mestra catalana que participà en la Lliga Internacional que es va fer a Calais el 1921”. L’última parada, Centelles, va ser el lloc on va fer els primers aprenentatges de mestre, de monitor d’esplai, d’entrar en contacte amb el moviment a favor de l’objecció de consciència, de fer-hi les pràctiques i la primera recerca seriosa.

Va acabar la seva intervenció reivindicant el valor de la Història de l’Educació i la Pedagogia en la formació de mestres “perquè serveix per crear consciència crítica del passat i el present”; i també una formació de mestres que serveixi per construir el comú des de l’educació “que vol dir respectar la natura, salvar el planeta i a la vegada l’espècie humana”. Finalment, va demanar una universitat que es preocupi per formar per a la democràcia practicant la participació.

Un encomi a dues veus

Un encomi pronunciat a dues veus que va desglossar els diferents aspectes indestriables en la figura de Joan Soler, com són la de mestre i pedagog –tal com li agrada definir-se–, la de professor universitari que exercí des del Departament de Pedagogia de la Universitat, la d’historiador reconegut i respectat de l’educació, la de polític municipal, com a regidor de l’Ajuntament de Centelles, i la d’activista compromès amb diverses entitats i causes socials.  

Tal com va explicar Núria Simó, Soler va interrompre els estudis de Matemàtiques per fer magisteri i es va dedicar 14 anys a la docència en tres escoles de primària. És des d’aquesta condició que “la necessitat de treballar conjuntament escola i universitat, no és una qüestió simbòlica, ni conjuntural, ni circumstancial, sinó que és una qüestió innegociable que té a veure amb el seu background vital”, va afirmar. El valor de l’educació, i la seva capacitat de transformar i millorar les persones i la societat fan que Soler “lideri, promogui, acompanyi, inventi, organitzi nombroses propostes i iniciatives que milloren una formació que es connecta amb altres institucions educatives i entitats socials”. Un exemple de la seva dilatada trajectòria és haver estat un dels fundadors del Grup Interuniversitari d’Escola Rural, i haver impulsat el projecte de pràctiques a Nador o els premis als millors treballs de grau o de màster, entre molts altres, “que donen vàlua a l’estudi i a la reflexió de la tasca docent entre els estudiants”. Simó també va fer referència als diferents càrrecs de responsabilitat que va assumir a la Facultat i a la Universitat, que van des de coordinador de Mestre, cap de departament o adjunt al Vicerectorat d’Ordenació Acadèmica fins a membre de la FUBalmes elegit pel Claustre, tot assegurant que “ha sabut consolidar equips en els diferents llocs on ha assumit responsabilitats”.

Un 'homenot' estudiós de la Història de l’Educació

Antoni Tort, que va començar la seva intervenció comparant Joan Soler amb un ‘homenot’ de Pla “per la seva gran i indiscutible categoria”, va centrar-se en el seu vessant d’estudiós del pensament educatiu contemporani, del moviment Escola Nova i dels processos de renovació pedagògica. “En els seus estudis no hi trobaran artificiositats ni afirmacions gratuïtes, ja que la seva exigència és coherent amb l’autoexigència que s’imposa”, va afirmar Tort. Amic personal de tres de les grans pedagogues que ha donat aquest país, com són Marta Mata, M. Antònia Canals i M. Teresa Codina, Joan Soler ha estat estudiós d’un gran nombre de pedagogs i pedagogues que formen part de la història de la renovació pedagògica en el primer terç del segle XX. Tots ells, mestres en majúscules, com també ho van ser Segimon Serrallonga, Joaquim Maideu, Mercè Torrents o Josep Tió quan van entrar a l’Escola de Mestres Balmes. Tort també va afirmar que la trajectòria de Soler no es deslliga de la voluntat pedagògica de transmetre i donar a conèixer la Història de l’Educació, tal com ho demostren les seves aportacions en nombroses publicacions com Vint mestres i pedagogues catalanes del segle XX (Rosa Sensat, 2015), per posar un exemple, o l’assumpció de la Presidència de la Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana, filial de l’Institut d'Estudis Catalans (IEC). Un altre fet que va destacar Antoni Tort és que Joan Soler va ser al darrere del reconeixement de diverses personalitats i entitats, com la Medalla d’Or del Parlament a l’Associació de Mestres Rosa Sensat, a qui li encarregaren l’encomi, i va impulsar la candidatura per investir com a doctors honoris causa de la UVic-UCC M. Teresa Codina i Òscar Camps.

En un darrer capítol, dedicat al seu vessant de polític municipal, Simó va destacar que “va ser capaç d’unir pedagogia i política per millorar l’educació i la vida de la gent de Centelles”, i va explicar el seu compromís amb diverses causes que dignifiquen la vida de les persones, com la seva implicació amb Càrites i la coordinació del programa de beques UAT (Universitat a l’Abast de Tothom) de la UVic. El degà de la Facultat, Eduard Ramírez, va cloure l’acte.