Entrevista amb....

“És important ser conscients de la situació actual i que tots en som responsables, però encara som a temps de solventar-ho. Amb petits gestos podem col•laborar-hi”  

La Mariona Vinyals (M.V) estudia el 3r curs de teràpia ocupacional a la UVic, té 25 anys, i ha fet diferents voluntariats, com L’Emma Tarrés (E.T), de 23 anys i estudiant de psicologia i art dramàtic. Les acompanya la Judith Molins (J.M), de 24 anys, graduada en enginyeria i disseny industrial, que ha viscut per primera vegada l’experiència del voluntariat. 

Quines motivacions vàreu tenir per formar part d’aquest projecte?
(M.V) Tots sabem que actualment hi ha una forta injustícia amb el tema de les guerres i que estan venint refugiats cap a Europa,  i vaig sentir la necessitat de fer alguna cosa per ells i no quedar-me a casa de braços plegats, vaig demanar informació a la meva companya Emma, i finalment ens vam animar a col•laborar-hi, quan comences a pensar-hi tens la sensació, d’anar-hi, no ho pots oblidar. 
(J.M) Al final vas sentint al teu voltant la situació dels refugiats i t’hi vols involucrar des de més a prop, perquè en sents la necessitat i no fas res per resoldre-ho. 
(E.T) Jo crec que no hi ha un “quines motivacions”, no crec que hi hagi res com tan racional, és un impuls que et provoquen segons quins temes, si a tu hi ha un tema que et ressona més, doncs tindràs l’impuls d’anar-hi, sobretot amb els refugiats, on hi ha una violació tant massiva dels drets humans. Per nosaltres, sobretot en el meu cas, el que era difícil quan vaig començar a estar més al cas del tema, era no actuar. Com més en sabies més complicat era no involucrar-te. 

Com son els camps de refugiats, i com funcionen?

(E.T) La nostra experiència va ser al camp a Dunkerque, França. Fins fa poc n’hi havia dos més que els van desmantellar, i el de Dunkerque que es va cremar.
Era una esplanada amb cubículs de fusta de tres per tres metres, on hi cabien unes vuit persones, amb pèssimes condicions d’higiene i de vivenda. També hi havia uns espais de fustes que representaven espais per a dones i un altre per a nens, on podien estar acompanyats pels voluntaris i se sentien més segurs, i també hi havia una cuina comunitària. 
El volum de població era d’un 95% o més d’homes i la resta dones. Aquest era un camp molt conegut per la violació i maltractament dels homes cap a la petita població de dones, fruit, segons ens varen explicar, de la desesperació d’estar dins d’un camp, ja que tenen la sensació de claustrofòbia i de mort.
(M.V i J.V) Tal com comenta l’Emma, al camp les dones  no tenien llibertat les dones i a partir de les set de la tarda no sortien de dins de les “zones”. 
(E.T) L’organització del camps funcionava bàsicament amb voluntaris, era un camp oficial format per l’alcalde, amb organitzacions com Metges sense Fronteres, Help Refugies, Utopia o Calais Warehouse. El material arribava des de un gran magatzem, on nosaltres preparàvem packs de menjar, higiene... organitzaven les donacions per portar-ho dins del camp després. 
(J.M) Aquesta gent sense les associacions no podrien tenir un àpat cada dia ni res.

Quin paper teníeu els voluntaris en el camp?

(J.M) Segons de en quina organització contactaves et derivaven a un àrea o una altra, en el magatzem, triant la roba que estigués bé, organitzant les talles, netejant-les, guardant-les...
(M.V) En Woman Center en contacte a i els nens se’ls donava suport moral i se’ls oferien activitats per anemitzar la situació, com prendre el te amb elles.  Després el de Center for Children feia d’escola als nens i nens en un dels espais comuns que hi havia. 
(E.T)Hi havia la part de temes més logístics on et podies apuntar en feines més mecàniques com treballar en el magatzem i empaquetar tot el menjar, i les feines del camp que eren el contacte amb els refugiats en el tema del centre de dones  o amb els nens. També dins el camp hi hi havia un taller de fusteria i et podies fer fuster.
En teoria tu t’adaptaves segons com erets i on podies encaixar més. Nosaltres hi anàvem pel tema de les dones, però el camp es va cremar i només vam poder ser-hi un dia, però la idea era fer una mica de suport emocional tot i la complicació de la barrera idiomàtica, es tractava de ser allà i si algú volia parlar o tenia ganes de parlar doncs escoltaves, era una mica de consol, i entreteniment, sobre tot amb els nens. Els refugiats estaven molt agraïts i ens respectaven molt, són gent que ha perdut casa seva i el que menys faran serà venir a buscar problemes amb tu.
 (J.M) Ens donaven les gràcies mil vegades.

Vau tenir algun problema en la vostra estada en el camp?

(E.T) El camp es va cremar... en moltes situacions, no sabíem què fer, tens la sensació de frustració i impotència en no trobar solucions, sobretot en un cas d’un menor de Sudan, en el qual ens vam involucrar les tres. 
 (J.M)  Hi havia molta injustícia amb menors, també, vam haver d’anar a buscar un noi que estava ferit perquè va intentar saltar amb el seu germà al Regne Unit i no va poder, a sobre després li van robar tot, i el vàrem portar a un centre d’acollida aquella nit. L’únic que volia era que li curessin la cama i l'endemà tornar a intentar passar i anar amb el seu germà. L’únic favor que li podíem fer era portar-lo allà i saber que li curarien la cama, no podies pensar que li podies salvar la vida, aquesta és la frustració.
(E.T) És el pitjor problema amb què et pots trobar, aquesta sensació de no poder fer més.
(M.V) Sí, es la sensació que estàs ajudant, que estàs posant el teu granet de sorra, però saps que a aquella persona no li podràs salvar la vida, ni molt menys.
(J.M) Els agafaries i els posaries en pisos, que es podria fer, seria ben fàcil, però no volen recol•locar-los ni que puguin tenir una educació ni res, i els deixen allà a mà de mort fins que no aguantin més. 

Que us n’emporteu d’aquesta experiència?
(E.T) Més consciència, d’una experiència així, no te n’emportes gaire res més, perquè l’únic que hi ha  són  vivències, a part de totes les persones meravelloses que coneixes i moments que et queden gravats. Tenim molta sort de poder estar tranquils i viure bé, és un gran privilegi que no pot tenir tothom; i no cal anar als camps de refugiats, a llocs propers com Barcelona es poden veure casos de gent sense sostres. 
 (M.V)  I treure aquestes pors. Aquest voluntariat no podré oblidar-lo. Per part meva em proposo continuar involucrant-me en aquest tema encara que sigui en petites coses, i canviant el meu dia a dia en molts aspectes.
 (J.M) I explicar-ho perquè que la gent es conscienciï cada cop més, encara que no hagi viscut o estat en la situació

Teniu més projectes de voluntariat per als propers mesos?
(J.M) Tenim un blog on fem difusió màxima a partir de l'experiència, i més endavant potser ens sorgirà alguna cosa quan no tinguem tanta feina i farem algun altre voluntariat o fer algun altre projecte.
Jo em vull involucrar en un projecte de Grècia. Ara que he tronat no deixar-ho . He de fer alguna cosa, encara que sigui des de aquí.
(M.V) A mi em crida involucrar-me més localment, perquè marxar són dies i diners.
(E.T)També en el fet de marxar hi ha aquesta adrenalina, crec que també té un punt com “atractiu”. I potser el format d’anar les tres en un lloc dues setmanes és com més complicats. A mi  m’interessaria treballar amb els d’Amnistia de Barcelona. 
 

Laia Sistachs, membre de l'UHub, Servei a la Comunitat Universitària